RIURE

Vàrem arribar d´hora. Desprès d’esperar força, passant fred a la cua, vàrem entrar sense problemes ni empentes. El neguit anava per dintre !!.

Quan érem al passadís d´entrada, la màgia del circ va començar a envoltar-nos i va ser aleshores quan el vaig veure. Em va impactar. Vaig aturar-me, els nens volien agafar un bon lloc i tenien presses. Jo no vaig córrer, el volia conèixer. Una companya catalana el va saludar i jo quieteta, al costadet, intentant parlar amb ell. No vaig ser capaç de dir una paraula, només me’l mirava: senzill, genial, bona persona !! Sols un parell de segons vaig necessitar per descobrir aquestes virtuts en Tortell Poltrona, un univers en si mateix, un dels fundadors de “Pallassos Sense Fronteres”.

Les presses dels nens varen dominar la situació i vàrem córrer a agafar lloc. Pot ser no li hauria dit res de bo, vaig pensar. El nens tenien raó, agafar un bon lloc i poder admirar-lo durant la seva actuació era, ara, el més important. Així ho vaig fer.

Després va arribar en Pep Guardiola i el núvol de periodistes, càmeres i focus que sempre l´envolten, va trencar la màgia del circ per uns moments. Els meus fills van córrer a demanar-li un autògraf. Tan sols varen trobar empentes i cap possibilitat de apropar-se.

- “No hi ha temps, ara m´han de fer fotos”... diu el meu fill que li va dir en Pep (pot ser va somiar que parlava amb ell?)

El Pep i la seva filla van seure al seu lloc, el núvol de periodistes va marxar. La màgia va tornar al circ !!. El Pep es va convertir en un pare, un espectador com tants d´altres i penso va deixar d´interessar al públic, fet que segurament ell va agrair força. Podia relaxar-se i riure, com tothom. Després d´una introducció musical i fotogràfica de la extraordinària feina, que fan els “Pallassos Sense Fronteres” al món, va sortir una de les grans estrelles de la nit: en Tortell Poltrona.

Va ser fantàstic i jo em vaig petar de riure. Riure, riure i riure......

Ell i tots els artistes que vàrem veure dilluns, van demostrar que fer riure és un art. Un art que pocs tenen, i els que de veritat el tenen, amb pocs medis poden  aconseguir-ho. Alguns no van necessitar ni roba, només un parell de paelles per fer-nos saltar les llàgrimes de tant riure.

Al 2013 en mig d´un mon mediàtic, digital, ple a vessar de vídeo-jocs, tabletes i “Wiis”, ... els pallassos van arrencar el somriure a grans i petits, famosos i no famosos i penso fins i tot als càmeres i periodistes. Els pallassos van demostrar que la senzillesa dels seus espectacles (els que duen a terme en llocs conflictius), son una meravella plena d´encant, alegria i diversió, que omplen de benestar a aquells que tenen la sort de gaudir-los.

Avui vull donar les gràcies a tota la gent del Circ Roncalli per la seva genial col·laboració amb els “Pallassos Sense Fronteres”.

També voldria demanar-vos a tots que doneu difusió de la gran tasca que fan  “Pallassos sense Fronteres", que aconsegueixen que riure no sigui un privilegi d’uns quants, sinó que arribi a tot el món.

http://www.clowns.org/ca

 

Berta Villarino